Trobant la calma
La Michelle estava lluny de tot, al camp, atrapada en una relació que estava de cap a caiguda, i experimentant depressió. Llavors al seu nadó li van diagnosticar càncer. Enmig de totes aquestes experiències traumàtiques, va decidir que volia pau, va fer un gir de 180 graus a la seva vida, i va trobar l'Ascensió - una tècnica que li ha permès estar en calma, 'respirar fàcilment' i trobar l'amor dins seu. Aquesta és la seva història.
Vivia en un lloc molt remot a l'extrem nord de Nova Zelanda: una zona rural lluny tot i de tothom, sense telèfon, sense els meus amics, sense cap tipus de suport familiar. Havia crescut a Auckland, la ciutat més gran de Nova Zelanda, però em vaig traslladar al camp per estar amb la meva parella.
La relació no era bona. A la meva parella semblaven no li importar-li ni jo ni les meves necessitats, va començar a beure, a culpar-me de tot. Estava a casa amb dues filles petites i la meva parella no em donava suport. El lloc on vivíem era tan remot que no hi havien camins i hi havia gent dubtosa, al barri. No em volia donar diners per posar gasolina, per a que no pogués sortir de casa i anar a fer una volta en cotxe, per la meva salut mental, o sortir a prendre un cafè. Així que em sentia atrapada i no veia cap sortida.
Un nadó amb càncer
Quan tenia poc menys de sis mesos, a la meva filla, la Winsome, se li va començar a posar un ull negre. Vaig pensar que potser la seva germana li havia donat un cop, però semblava que no desapareixia. Vaig anar al metge i ens va aconsellar que esperéssim a que vingués un especialista al districte.
Aproximadament un mes després va desenvolupar un segon ull negre i no podia prendre llet materna. La vaig portar a l'hospital local i em van dir que la portés a casa i li alleugés el dolor. Però sabia que estava molt malalta, no la portaria a casa. Així que vaig conduir dues hores a un altre hospital. Em van dir que tenia un tumor gegant a l'estómac i els ulls negres eren signes de càncer de neuroblastoma.
La vida va canviar dràsticament. Ens van portar a un hospital infantil d'Auckland i no vaig tornar a casa durant un parell de mesos. La meva filla va acabar fent-se quatre períodes de quimioteràpia durant dos anys i una operació per extirpar el tumor.
Cada matí em llevava, em maquillava i intentava atravessar el dia, però estava reprimint-ho tot. Estava devastada. Al teu fill li han diagnosticat càncer i no saps quin serà el resultat, no saps si sobreviurà o no. Hi havia moltes emocions, molta culpa. Estava intentant gestionar-ho sense cap eina, sense cap ajuda ni suport.
També va ser la primera vegada estava lluny de la meva filla gran Marvellous, que en aquell moment tenia dos anys i mig. Es va quedar amb el seu pare mentre jo estava a l'hospital amb la Winsome. Vam estar sis setmanes sense veure'ns. Va ser molt difícil per a totes dues: malauradament es va sentir abandonada, va sentir que l'havia deixat.
La situació també va empènyer la meva parella més enllà del seu límit: va tenir una crisi mental. Així que tot i que teníem a una nena amb càncer, tota la família estava devastada.
Reconnectant
Tot i que les coses estaven molt difícils, també hi havien alguns aspectes positius. La Winsome i jo ens vam unir molt a l'hospital. Era el nadó més feliç de la sala d'oncologia. Sempre somreia, estava feliç, era aquesta ànima tan bonica. Realment creia que estaria bé.
Mentre estava a l'hospital de la ciutat també vaig tenir l'oportunitat de tornar a connectar amb la meva xarxa de suport. Havia estat tan lluny de la ciutat que els meus amics no podien venir fàcilment a veure'm, i fins i tot quan em visitaven, sentia que no els podia dir com n'era d'infeliç. Estar a Auckland va reavivar absolutament aquesta xarxa, i després d'això no la vaig deixar anar.
No havia deixat la meva parella perquè la meva ment em deia que ser mare solera era el pitjor del món: ningú no et voldrà, ningú t'estimarà, ningú voldrà els teus fills , bla, bla. Et fa donar voltes.
Ser mare soltera era el que em feia més por. La meva mare també havia estat una mare sola i durant molt de temps va estar realment infeliç i deprimida. La meva ment em deia que una família hauria de ser una mare i un pare i els fills. El meu somni era ser estimada, tenir una família. Si marxava, pensava la culpa seria meva si no funcionava.
Però la malaltia de la Winsome em va fer veure què era important. Necessitava cuidar de mi i de les meves filles. Encara que no tingués diners, podria mantenir-me connectada i donar-los amor. Així que hi va haver un canvi dins meu. Vaig veure que no podia ser pitjor que com ja era. A mida que la salut de Winsome millorava, vaig prendre la decisió de marxar.
Tinc un record molt clar de mirar des de la finestra de la part superior de la casa i trencar-me. Plorava, mirava els turons, pensava: "Aquesta no és la meva vida". La meva vida és més gran i més important que això.” Aleshores vaig saber que marxaria i m'enduria les meves filles amb mi. No sabia on aniriem. Però vaig sentir que tot aniria bé. Dur però bé. Així que vaig organitzar-me per a poder rebre ajuda econòmica i vaig trobar una casa. Sortia de casa amb les meves filles, 17 dòlars al banc i una mica d'efectiu a la butxaca.
La tria per la pau
Des d'aquest canvi, van començar a passar coses precioses. Vaig començar a estar més alineada amb mi mateixa. Vaig començar a fer esport i yoga, intentant trobar qualsevol cosa que em recomfortés per dins. La vida continuava sent caòtica i frenètica. Estava contínuament fent malabars, exercint com a mare soltera, i em resultava fàcil que se'm emportés la intensitat i la responsabilitat que en resultava. Volia ser una mare tranquil·la, perquè des de la calma un pot lidiar amb qualsevol cosa. Per primera vegada en molt de temps, estava feliç i oberta al que la vida em pogués presentar.
Entrar a l’Ascensió
Poc després d'aquest moment algú em regalava un curs de Primera Esfera, perquè podien veure alguna cosa en mi - ho volia i ho necessitava.
Tot el trauma m'havia fet arribar al punt d'estar preparada per a un canvi, preparada per a donar la benvinguda als Ishayes i a l'Ascensió a la meva vida.
“A qualsevol persona que estigui atravessant una malaltia o un trauma li pot beneficiar immensament aquesta pràctica, per alleugerir i equilibrar tota la càrrega.” - Michelle
Quan vaig entrar al curs vaig saber que m'havia canviat la vida. Fins i tot abans d'aprendre les tècniques de l'Ascensió, només al sentir la presència, l'obertura, l'acollida i la comprensió de les persones per a les que això ja formava part de la seva vida. Acabava de conèixer els Ishayes, però m'estimaven i em cuidaven i estaven oberts a mi. Vaig sentir que era com si hagués tornat a casa.
I les tècniques eren tant fàcils. No em podia creure la seva facilitat; va ser una bogeria. Eren tan senzilles i l'impacte tant instantani. Em va sorprendre. Vaig començar a ascendir cada dia des del moment que vaig aprendre. I, cada dia, em trobava obrint-me a coses boniques que abans no hi éren.
Vaig poder estar tranquil·la i amb els peus a terra, i no creure'm tot el que la meva ment estava intentant dir-me. Em vaig sentir empoderada, segura i positiva. Així que realment va ser un canvi preciós. M'acabo de trobar relaxant-me i veient com la meva experiència s'expandeix.
Notant els canvis
Vaig rebre la confirmació que el càncer de la meva filla estava en remissió. Amb aquest càncer en concret, si no ha tornat tres anys després de l'última sessió de quimioteràpia, no tornarà. Això va ser fa un any i mig.
L' Ascensió m'ha fet una millor mare. En lloc d'estar encongida, d'anar ensopegant per la vida, de vegades estar reactiva, sóc capaç de divertir-me amb això, de divertir-me amb les meves filles. Puc desvincular-me de tota la responsabilitat i la xerrameca mental.
Quan medito en presència dels meus fills, noto un canvi dins meu. Les tècniques de l'Ascensió són calmants. Estic menys reactiva. Puc ser-hi, sentir el canvi i permetre que la situació es desenvolupi en lloc d'intentar controlar-la. Perquè com a mare això és el que, naturalment, intentaria fer: controlar la situació.
Puc deixar anar el passat més fàcilment. Quan passes per una experiència traumàtica com a pare o mare, la ment està continuament jugant-hi. Tot i que la Winsome ara està sana, això no impedeix que la ment revisqui moments i em porti cap a la 'la foscor'. La meditació m'ha ajudat molt amb això. És com descarregar una motxilla o dissoldre un gran núvol mentre la practico. Com a mare ha estat molt, molt útil.
També m'ha permès ser més amable amb mi mateixa, i donar-me les eines per desconnectar.
Em valoro més. Em llevo d'hora i medito abans que les meves filles es despertin. Em col·loca en un espai tranquil per començar el dia.
Després, durant la resta del dia, Ascendeixo sempre que puc. Fins i tot si no puc fer una meditació de 20 minuts, puc utilitzar les tècniques amb els ulls oberts. Perquè si estic tranquil·la, tot canvia. És un conjunt d'eines empoderadores i humils que m'han ajudat a ser millor mare. És poderós tenir una eina per equilibrar aquest monòleg intern. Per a qualsevol persona que estigui passant per qualsevol malaltia o trauma, aquesta pràctica els podria beneficiar molt per alleugerir i equilibrar aquesta càrrega tant pesada.
Lidiant amb els reptes
Per descomptat, encara hi ha reptes. La vida et posa reptes. És com els respons el que fa la diferència. La Winsome ha de fer-se revisions anuals per gestionar els efectes continuats de la quimioteràpia. En general va bé. Hi ha alguna cosa especial en ella: és amorosa, és divertida, és molt carismàtica i connecta amb tanta facilitat amb la gent, és una ànima vella. Una part de mi diu que és una petita guerrera, i una part de mi diu que és un àngel. Realment sento que em va salvar, com jo la vaig salvar a ella.
Per a la meva filla gran, la Marvellous, les coses poden ser un repte. Hi ha una mica de gelosia i competència. Quan un nen està malalt, els germans se senten abandonats, l'atenció es posa en el nen que està malalt i el germà es deixa a un costat. Ella em pregunta 'per què em vas deixar mare?'. Entenc per què està molesta, m'entristeix profundament alhora que també pot desencadenar les meves pròpies experiències d'aquella època. Volia dir-li tot perquè pogués entendre el dolor que em feia estar-ne separada, però que com que la seva germana estava molt malalta havia de fer el que calia fer. Malauradament, encara és massa jove per entendre la magnitud de la situació.
L'Ascensió m'ha ajudat amb això. M'ha donat un lloc de pau i calma per a respondre en comptes de reaccionar davant la meva filla, creant un espai segur per parlar-hi. Puc sortir de la meva pròpia experiència i respondre al mal que sent, i assegurar-li que tot està bé; que està bé sentir-se molesta, i que és meravellós poder parlar-ne.
Ara tinc una perspectiva diferent dels reptes. Estic aprenent i seguiré aprenent de cada experiència. Això ho canvia tot. L'Ascensió ha canviat la meva relació amb el món que m'envolta. Estic veient que tot ve de dins i surt.
Estava tan sola i ara tinc una xarxa de persones increïbles i plenes d'amor, que hi són, sense cap mena de dubte, sempre que les necessito. Ara estic en una relació feliç i saludable. Tinc un petit negoci a casa. Estic a la junta escolar de mares i pares de l'escola i m'implico amb la comunitat sempre que puc. Faig reunions mensuals d'Ascensió a casa meva. La meva vida ha canviat molt. Estan arribant-me tantes coses tan boniques, tota aquesta amabilitat i amor que abans no veia ni sentia.
Quan penso en una tècnica d'Ascensió ara, el que experimento és amor i calma. Tot anirà bé. Així és com em sento quan dic l'Actitud a la meva ment. Anirà bé i puc respirar tranquil·la.