En sèrio, la vida no és seriosa
Autora Dasi Ishaya
Des de que vaig aprendre a Ascendir, la tècnica que ensenyen els Ishayes de The Bright Path, el no pendre'm la vida amb seriositat s'ha convertit en un joc. Hi ha alguns àmbits de la meva vida on la tensió i l'estrès es fan protagonistes, especialment en les relacions.
Ha estat un viatge increïble on he descobert moltíssimes coses, i el que m'agrada més de tot és que la serioritat no ha estat gens necessària!
Espero que la meva experiència et resulti d'ajuda i et proveeïxi de quelcom valuós en el teu propi viatge.
La vida seriosa
No recordo clarament quan vaig començar a adonar-me que els adults que m'envoltaven estaven tots estressats i preocupats. L'alegria ja no semblava que formés part del seu dia a dia.
Potser es permetien disfrutar els caps de setmana quan per fi estaven descansant i relaxats, tot i que veia com l'alcohol hi tenia molt a veure en algunes ocasions, o el veure infinitud d'hores la televisió.
Tots tornaven a la inèrcia d'actuar amb seriositat, sabent el que els esperava el proper dissabte nit. Percebia que, en un "adult normal i responsable" , hi havia sovint queixa malhumorada i frustració. Estava equivocat.
El meu respecte i admiració per aquests adults es va mantenir intacta, però veure els límits del gaudi de la vida em resultava tant poc atractiu. Aquests adults van aprendre el mateix quan éren joves, completament inconscients de com estaven perpetuant els mateixos patrons de comportament.
Quan tot era important
O sigui que vaig créixer fent importants les coses que els adults fa importants, treballar, cuidar als altres, la salut, la seguretat, guanyar diners suficients, adquirir béns, el futur, i mica en mica l'alegria i l'espontaneïtat van començar a desaparèixer.
Solia pensar: " Sí" Vaig en la direcció adequada! M'estic fent gran". I, al mateix temps, el meu cor s'anava tancant, les "meves" coses i la "meva" vida van començar a ser més importants que la resta de coses, i se'm va encarcarar una mica més de neurosi al meu sistema nerviós.
Aquestes accions es van traduïr en tornar-me una persona més reactiva, més a la defensiva, i en un estat constant de pressa. Tot el que deia o feia semblava tenir el segell d' "adult responsable a càrrec", des que em preparava el menjar fins a quan feia feina.
Responsabilitat=Seriositat. Sent honest, en algun moment vaiog començar a sentir-me amargada, i això que no tenia ni 30 anys!
Trobar l'Ascensió
La meva mare havia après l'Ascensió feia uns anys, una tècnica que ensenyaven els monjos ishayes.
Fins i tot quan criticava a la mave mare per passar-se hores asseguda sense fer res (això és el que jo veia), una part dins meu reconeixia que ella era l'ésser més amorós i pacífic que tenia a prop meu. Sempre m'havia estimat sense condicions i estava molt disposada a ajudar-me pacientment. Encarnava un tipus de presència que no sabia com descriure però que desitjava tenir des de feia molt de temps.
Tenia molta resistència a aprendre l'Ascensió, però, en un període en el que la vida es va posar a l'inrevés, vaig saber que necessitava fer alguna cosa. La meva muntanya russa mental estava treient-me tota l'alegria de viure. Volia estabilitat i una mica més de calma.
Així que vaig aprendre a Ascendir. Francament no em vaig creure res del que els mestres van compartir-me. Em resultaven una mica exagerats i una mica hippies per al mes gust, però tot i això necessitava un canvi, així que vaig començar a fer servir l'Ascensió per posar-la a prova.
Vaig notar canvis els primers dies. Ja no reaccionava. Em sentia més flexible i disposada a escoltar. La vida semblava més fluida i sense esforç.
El millor consell de la meva vida
Poc temps després d'haver après l'Ascensió, vaig anar a una conferència que organitzava un mestre ishaya, i ell va dir: Si vols viure una vida feliç, et suggereixo que facis el següent:
"Pren-te cada dia la vida una mica amb menys seriositat, especialment a tu mateixa".
El reconeixement de que la seriositat no era necessària i que era només una cosa apresa em va deixar en xoc. Veure-ho va ser un gran alliberament. Em vaig adonar que, al ascendir, em posava a mi mateixa en un lloc de menys "auto-importància" i que tots estem connectats des d'un lloc de pau, harmonia, fluidesa, i una acceptació natural del que és.
Aquí començava el meu viatge. Vaig començar a canviar la relació amb una ment que és il·limitada. Va ser llavors que vaig començar a prendre'm seriosament aquell consell!
Joc, exploració i descobriments
Des del primer dia, estava meravellada amb tots els meus descobriments. Vaig veure que la serioritat té relació amb prendre'ns les coses de manera massa personal. Aquelles coses que ens són importants sembla que ens defineixin, aquelles en les que hem invertit massa temps i energia. Per a mi: la música, ser mestra, el meu camí espiritual, ser germana, amiga, i sobretot el ser parella de.
Hi ha un gran contrast quan em sento constrenyida. Em resulta un desafiament veure l'humor disponible en les situacions. Sentia que volia escapar-me, que no volia parlar, sentint rebuig o resistència, estar menys present. La invitació és a continuar jugant.
Riure'm de mi mateixa cada dia enmig de tot el caos és impressionant! La llibertat i el sentit de novetat es presenten instantàniament.
Hi ha gaudi i una connexió profunda amb tot el que m'envolta.
Avui en dia el contrast és un dels meus millor aliats per a fer-me conscient de quan estic agafant-me alguna cosa de manera massa personal. I és espectacular que fer servir l'Ascensió sigui la manera natural i directa de tornar a aquell lloc on experimento unió, allà on el que creia tant essencial es disol. Hi ha un espai immens on ésser i deixar ser el que hagi de ser.
El consell de viure amb més alegria ha estat un dels millors que he rebut mai, i desitjo que així sigui també per a tu. Espero que et sigui una invitació a explorar, jugar i descobrir com pot ser la vida per a tu si decideixes deixar anar la seriositat.
